Memòria de la Senyora Güell

MEMÒRIES DE LA JACINTA GÜELL

Dimarts 13 de febrer del 1915

Hola, sóc la Jacinta Güell. Tinc 7 anys i sóc la filla de l’Eusebi Güell, un burgès català. A partir d’aquest moment  he decidit guardar les meves vivències i experiències en aquest diari. Les coses actualment són força senzilles, la meva família esta en una etapa bastant bona i afortunada. Vivim al costat del  parc Güell a una zona tranquil·la i afavorida. Estem envoltats de vegetació i natura, ja que es una de les principals fonts de creativitat per al nostre habitatge.

Antoni Gaudí, el mateix arquitecte que ha construït la nostra casa, també ha creat “La Pedrera” als senyors Milà al barri de l’Eixample, i la Casa Batlló fa pocs anys. Però per rumors que escolto als adults parlar, per articles de diari que fullejo, m’he assabentat que la casa dels Milà no ha causat grans expectatives com semblava sobre la població, sinó que a molta  gent li ha semblat estranya, per això li diuen la Pedrera. Li està ben merescut a la família Milà, tant que volien impressionar a la gent amb una gran casa, i provocar l’enveja  a tothom qui pasés el resultat que han obtingut és el que és mereixen. Per això estic orgullosa de viure on visc. Encara que la meva casa no sigui tant famosa, per no estar a l’Eixample, i no s’hagi emportat el premi d’or, sé  de sobres que si tothom la veiés els hi faria molt més de goig veure-la que no veure pas la famosa Pedrera.

---------------------------------------------------------------------------

Dijous, 20 d’octubre de 1917

Hola de nou. Ja tinc 9 anys, i fa pocs mesos que he fet la meva comunió. La recordo com si fós ahir. Era un dia molt assolejat, d’aquells en els que et despertes molt d’hora. Quan em vaig aixecar i vaig haver esmorzat, vaig anar corrent a provar-me el vestit, amb la mala sort que vaig caure per les escales i em vaig fer una ferida al genoll, sort que el vestit la tapava. Dit i fet em vaig provar el vestit, i no és per ser creguda, però em quedava perfecte, semblava una petita princeseta. Va arribar la perruquera a casa, em va fer un preciós pentinat i m’hi va col·locar a les orelles unes arracades com cargolades que semblaven la tija i les fulles d’una planta.Ja estava a punt per marxar. En obrir la porta per anar cap a l’església, vaig quedar bocabadada per la sorpresa del meu pare. Davant de la porta hi havia un, un, no sé  com explicar-ho. Una mena de carro d’última generació al qual anomenaven “cotxe”. Vaig quedar meravellada i vaig disfrutar tot el camí fins arribar a l’Església de Santa Maria del Mar. Un cop a dins vaig  portar una espelma que havia encès prèviament. Els altres nens que anaven amb mi portaven  flors,  ofrenes pel nen Jesús... Al arribar a l’altar vaig proclamar unes quantes paraules ja practicades anteriorment i tot el món em va aplaudir, seguidament el mossèn Gregori em va donar el pa sagrat. En sortir ens vam dirigir al banquet, tots els convidats eren burgesos, o almenys la seva aparença reflexava aquesta classe social. Em van donar diners i regals. Va ser un dels dies més feliços de la meva vida.

----------------------------------------------------------------------------------------

Dimecres, 13 de febrer de 1919

Torno a escriure novament en aquest diari. Tots els meus germans i jo, estem molt tristos, per la mort del meu pare, ja fa un temps. A l’enterrament hi va assistir molta gent, família que ni jo mateixa coneixia,però un moment que se’m va quedar gravat a la memòria va ser quan Gaudí va acostar-se, i va dir-me: “ No pateixis, el teu pare ha marxat al cel, allà rebrà una vida molt bona”. Encara que això no em va tranquil·litzar gaire, li vaig donar les gràcies al senyor Gaudí. Ell que era un home molt religiós, sempre em va dir que la seva ànima descansava en pau al cel.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Divendres 5 de juny del 1920

He tingut una vida afortunada fins ara, una família noble que sempre m’ ha donat tot el que ha estat a les seves mans, una família que m’ha assegurat un bon futur per davant, gràcies a la seva posició social, i econòmica.

El meu dia a dia no és molt variat, pels  matins ve la minyona a aixecar-me i servir-me un bon esmorzar sobre els llençols, un got de llet ben fred i una torrada amb oli de la olivera de l’ avi. Després sempre m’ajuda a vestir-me i a cordar-me el vestit per darrere per estar preparada per quan arribi el tutor a casa.

El meu pare m’ha ensenyat des de petita que un bon burgès ha de mantenir sempre un bon aspecte ja que per l’aspecte i per la imatge es reflexa la classe social a la que pertanys, i hi insistia contínuament en aquest aspecte. Com encara no era una noia madura, no ho comprenia massa, però poc a poc vaig descobrir que hi havia una gran diferència entre la burgesia catalana i la població que treballava a la indústria, la burgesia tenia molts més privilegis i molts més diners, en canvi els altres no, per això havies d’anar ben vestit perquè així  la gent et podria distingir i et podria tractar i respectar  com el que eres, un burgès. Per desgràcia la vida era com una màquina seleccionadora, segons la teva imatge se’t jutjava i se’t classificava a la banda de la burgesia , o a la banda dels treballadors. Jo vaig tenir la sort de néixer a la banda de la burgesia, però també m’entristia pensar com seria la meva vida si hagués nascut a la banda dels treballadors. Moltes vegades el tutor  m’explicava com havia sigut tot abans que jo nasqués, els habitatges, les formes de vida, i també parlava sobre aquesta gent que us he mencionat abans que no tenien recursos per viure com nosaltres, i havien d’anar a treballar a la fabrica.

-------------------------------------------------------------------------------------

Dilluns 22 de març del 1925

Fa uns anys que no t’escric diari meu, simplement ha sigut perquè amb la mort del meu pare no hi tenia moltes ganes. La meva vida no ha canviat gaire, la vida d’una dona burgesa no és pas molt entretinguda, per aquest motiu moltes vegades m’agradaria ser una treballadora, penso que almenys d’aquesta manera tant l’home com la dona treballaríem. En canvi sent burgesa la dona no treballa, però no fa més que assistir a festes posar una cara contenta i avorrir-se contínuament, i a més tenint germans barons, no arribarà a tenir cap poder. Et revelaré un secret, també m’agradaria ser treballadora per u altre motiu, i és que m’he enamorat, d’un treballador d’una fàbrica. És alt, de cabells castanys i d’ulls clars, sempre que hi miro per la finestra em saluda, i jo li regalo un somriure. Em quedat dos  cops, d’amagades està clar perquè com la mare o algun germà se’n assabenti, em renyaran de debò. És diu Gerard i  sé que si ho dic a la família mai em comprendran ni m’arribaran a entendre, és més em faran casar  amb algú que no estimo. Com no vull que passi això, com no vull que em repeteixin un altre cop que un burgès no es compatible amb un treballador, perquè la classe social de la família baixaria, prefereixo continuar amb la relació d’amagat, però si que m’agradaria ser una treballadora i així poder estar amb ell sense cap tipus de problema ni impediment.

--------------------------------------------------------------------------------------

Dijous 3 de decembre del 1931

Benvolgut diari, ja tinc 22 anys. Fa alguns anys que vaig fer la fetsa dels 18 anys, per celebrar que era tota una dona.Vam fer una gran ceremònia per recordar. 

-------------------------------------------------------------------------------------------

Dimecres 30 d’ abril  del 1933

Fa dos dies que m’he casat. La cerimònia es va fer a l’Esglèsia de Santa Maria, lloc on vaig fer la comunió. El banquet als Quatre gats, allà vam menjar i vam ballar amb l’acompanyament de la música d’ Enric Morera. Va ser una ceremònia  força luxosa, plena de tots o quasi tots el burgesos que habitaven Barcelona en aquelles èpoques.. Recordo la carrosseria de cavalls que  ens va portar cap a l’església i desprès ens va recollir a la porta per emportar-nos a casa. M’he casat amb Ferran de Guevar, un burgès al qui no estimo, per això em continuo veient d’amagades amb en Gerard.

-----------------------------------------------------------------------------------------

Divendres 5 de maig de 1942

Ja fa dos anys que ens hem mudat de l’antiga casa per anar a anar a viure a prop del parc Güell, a una casa tranquil·la a les afores, on hi ha poca gent i pocs entreteniments. He tingut dos fills, una noia i un noi. ( Rosalia i Xavier)  els dos són del Gerard el treballador Burgès, però he fingit que són d’en Ferran, el meu marit burgès. Així ningú sospitarà del meu amant, i l’honor de la meva família es mantindrà present.

---------------------------------------------------------------------------------------

Diumenge, 16 de novembre de 1950

Estimat diari, les coses han canviat molt des que jo era petita. La ciutat de Barcelona ha crescut molt. L’esperança de vida ha augmentat gràcies a les millores científiques i tecnològiques. S’han creat molts invents que ens permeten portar una vida més moderna i còmoda que anteriorment.

----------------------------------------------------------------------------------------

Dilluns, 31 de setembre de 1962

La meva filla Rosalia es casarà demà, li he donat al oportunitat que es casi amb qui vulgui, no com a mi que em van obligar. Li estic retocant el vestit, perquè vagi més bonica que mai. Per a la seva nova casa li regalaré el quadre que em van regalar a mi quan era petita de Ramón Casas i Carbó.

----------------------------------------------------------------------------------------

Dissabte 6 de gener de 2009

Fa  37 anys que no escric. Ara mateix tinc cent anys, i no me’n recordo de molt més que això, només sé que quan era petita tot això que m’envolta, on visc,era molt diferent. Barcelona s’ha massificat, només hi ha estrangers, contaminació i brutícia per tot arreu. Desgraciadament fa uns anys que m’han detectat Alzheimer, la meva vida no durarà gaire més. Només volia agrair-te estimat diari, que hagis guardat tant bé els meus records i les meves memòries, així ara quant llegeixo cada paràgraf que vaig escriure, vaig recordant aquells meravellosos moments.